Recomendamos / Libros
“La trena de la meva àvia” de Alina Bronsky
Una reflexió al voltant dels possibles models de família, i sobre el dol i el perdó.
«Puc recordar amb exactitud el moment en què el meu avi es va enamorar. Intuïa que l’àvia no s’havia d’assabentar de res. Per qüestions menys importants ja havia amenaçat de matar l’avi, per exemple quan ell esmicolava el pa durant el sopar»
La família d’en Max viu en una residència per a refugiats a Alemanya. L’àvia és una matriarca russa, aterridora i tossuda, que imposa les seves normes amb mà de ferro. Va emigrar de la pàtria a la recerca d’un món millor. Però no està gens satisfeta amb el funcionament de les coses a Alemanya: els metges i els professors són incompetents, els aliments són tòxics i els alemanys són poc fiables.
L’àvia està convençuda que en Max és un nen dèbil i malaltís, i el té sota una supervisió constant per protegir-lo. Però malgrat ser un maldestre als seus ulls, en Max s’ha adonat que el seu avi, estoic i taciturn, viu enamorat de la seva veïna, la Nina. La dinàmica familiar canvia radicalment quan la Nina dona a llum un nadó que és la viva imatge de l’avi. Aleshores, tothom haurà d’aprendre a defensar-se de l’àvia.
Alina Bronsky va néixer el 1978 a Rússia, va passar la infantesa al costat asiàtic dels Urals i la joventut a Marburg i Darmstadt. Viu a Alemanya des del començament dels anys noranta. La seva primera novel·la, Scherbenpark (2008), va ser un best-seller a Alemanya, es llegeix a les escoles i se n’ha fet una pel·lícula. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. Ha rebut nombrosos reconeixements i premis. L’últim amor de Baba Dúnia (Les Hores, 2019) va ser preseleccionada com a candidata al Premi del Llibre Alemany.
Els crítics en destaquen la destresa en la caracterització dels personatges i en l’ús d’un llenguatge enginyós i poètic.
«Quan tenia la sensació que l’avi o la Nina es delataven amb una expressió de la cara o amb una paraula imprudent, m’hauria agradat tapar-me els ulls i les orelles. De vegades em feia l’efecte que al pis de la Nina hi creixia una planta invisible i delicada sota l’amenaça de les mirades externes, i que jo la podia protegir amb paraules»
«Puc recordar amb exactitud el moment en què el meu avi es va enamorar. Intuïa que l’àvia no s’havia d’assabentar de res. Per qüestions menys importants ja havia amenaçat de matar l’avi, per exemple quan ell esmicolava el pa durant el sopar»
La família d’en Max viu en una residència per a refugiats a Alemanya. L’àvia és una matriarca russa, aterridora i tossuda, que imposa les seves normes amb mà de ferro. Va emigrar de la pàtria a la recerca d’un món millor. Però no està gens satisfeta amb el funcionament de les coses a Alemanya: els metges i els professors són incompetents, els aliments són tòxics i els alemanys són poc fiables.
L’àvia està convençuda que en Max és un nen dèbil i malaltís, i el té sota una supervisió constant per protegir-lo. Però malgrat ser un maldestre als seus ulls, en Max s’ha adonat que el seu avi, estoic i taciturn, viu enamorat de la seva veïna, la Nina. La dinàmica familiar canvia radicalment quan la Nina dona a llum un nadó que és la viva imatge de l’avi. Aleshores, tothom haurà d’aprendre a defensar-se de l’àvia.
Alina Bronsky va néixer el 1978 a Rússia, va passar la infantesa al costat asiàtic dels Urals i la joventut a Marburg i Darmstadt. Viu a Alemanya des del començament dels anys noranta. La seva primera novel·la, Scherbenpark (2008), va ser un best-seller a Alemanya, es llegeix a les escoles i se n’ha fet una pel·lícula. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. Ha rebut nombrosos reconeixements i premis. L’últim amor de Baba Dúnia (Les Hores, 2019) va ser preseleccionada com a candidata al Premi del Llibre Alemany.
Els crítics en destaquen la destresa en la caracterització dels personatges i en l’ús d’un llenguatge enginyós i poètic.
«Quan tenia la sensació que l’avi o la Nina es delataven amb una expressió de la cara o amb una paraula imprudent, m’hauria agradat tapar-me els ulls i les orelles. De vegades em feia l’efecte que al pis de la Nina hi creixia una planta invisible i delicada sota l’amenaça de les mirades externes, i que jo la podia protegir amb paraules»
Normas de participación
Esta es la opinión de los lectores, no la de este medio.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Normas de Participación
Política de privacidad
Por seguridad guardamos tu IP
216.73.216.150