Alán Carrasco (Burgos, 1986), resident a Barcelona, és el guanyador del Premi Ciutat de Manacor d'Arts Plàstiques 2023. Li ha fet entrega del Premi el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Manacor, Ferran Montero, aquest dissabte horabaixa al Museu d’Història de Manacor, on s’ha inaugurat l’exposició amb totes les obres finalistes i que es podrà visitar fins dia 30 d’octubre.

Alán Carrasco és artista visual i investigador amb una trajectòria dilatada. Actualment està immers en la investigació del programa de Doctorat en Història i teoria de les Arts de la Universitat de Barcelona i en el d'Història de l'Arquitectura de la Universitat Tècnica de Brandenburg, en la qual analitza els conceptes d'iconoclàstia i memòria col·lectiva a partir dels esdeveniments sociopolítics que van des de la frustrada Spartakusaufstand de 1919, fins a la caiguda del Muro de Berlín en 1989.

El seu treball de producció com a artista està conceptualment lligat al seu treball de recerca teòric. En els últims anys ha desenvolupat un cos d'obra centrat en els mecanismes de construcció dels relats oficials, prestant especial atenció a algunes de les seves estratègies narratives, com són la inducció selectiva de memòria i d'oblit i molt especialment, dins d'aquesta última tecnologia, a la funció de la iconoclàstia; és a dir, la doctrina que s'oposa a la veneració d'imatges o ídols.

Està especialment interessat en els marges dels relats històrics i en l'anàlisi de les raons per les quals alguns aspectes i actors van ser sistemàticament eliminats d'aquests. En projectes més recents ha treballat també amb aspectes del que anomena possibilitats de la història, és a dir, esdeveniments de la versemblança dels quals no estem segurs però que són, en tot cas, plausibles.

En els darrers anys ha rebut diversos premis i beques entre els quals destaquen la Beca per a artistes de l'Acadèmia d'Espanya a Roma (Ministeri d'Afers Exteriors de Cooperació d'Espanya, 2020 / 2021), el Premi MANGO al millor artista emergent de Swab Barcelona (2020), el Premi Art Nou 2019 a la millor exposició individual (2019), etc. Ha exposat al MACBA, al Casal Solleric de Palma, al CAB, al MUSAC, al Born Centre de Cultura i Memòria, entra d'altres.

Premi Ciutat de Manacor d'Arts Plàstiques 2023

Affannosa lotta per strappare alla morte

Instal·lació

Impressió amb tintes pigmentades sobre lli natural muntada sobre bastidor i emmarcada amb caixa americana

9 peces, 59 x 34 cm cadascuna

2022

Ens trobam amb una obra d'un marcat caràcter conceptual i poètic que al·ludeix al moviment obrer italià, a les condicions de vida dels emigrants italians després de la II Guerra Mundial. Hi ha un treball d'arxiu, de recuperació de la memòria històrica passat pel sedàs artístic de Carrasco, que ens convida a reflexionar sobre les condicions de treball de la massa obrera i de la precarietat amb què viuen molts immigrants.

El 8 d'agost de 1956, en la mina de carbó Bois du Cazier, a la localitat belga de Marcinelle, un ascensor va copejar una canonada de gas i uns cables elèctrics i va provocar un incendi mortífer. Hi van morir —per causa de les cremades, el fum i els gasos tòxics— dos-cents seixanta-dos miners. De les dues-centes setanta-quatre persones que treballaven en el torn de matí, només en van sobreviure dotze. La majoria de les víctimes, cent trenta-sis, eren emigrants italians. Deu anys abans, s'havia signat un acord entre la República Italiana i l'Estat belga; un acord pel qual Bèlgica es comprometia a vendre carbó a Itàlia, devastada per la II Guerra Mundial, a canvi de mà d'obra italiana per treballar a les mines belgues. El govern italià es comprometé a fer tot el possible per enviar-hi dos mil treballadors per setmana, homes joves i sans, de trenta-cinc anys com a màxim.

El tractat migratori es va signar el 23 de juny de 1946 i preveia, en una fase inicial, l'enviament de cinquanta mil treballadors italians a canvi de dos-cents quilograms de carbó al dia per cada miner contractat. Després de la tragèdia, l'acord es va trencar. L'accident va causar un gran impacte en el subconscient col·lectiu italià i en el moviment obrer en particular. Finalment, en el 45è aniversari de l'accident es va decidir commemorar de manera oficial el 8 d'agost com el Dia Nacional del Sacrifici dels Treballadors Italians en el Món.

En la peça Affannosa lotta per strappare alla morte, Carrasco eludeix deliberadament la violència visual de les informacions periodístiques d'aquells dies, però planteja un subtil homenatge als obrers de l'accident de Marcinelle. L'artista pren com a punt de partida l'onada de fred i neu que hi va haver aquell any a Itàlia, i a Europa en general, i utilitza les imatges d'una particular cobertura informativa, en la qual es mostren les cotes de neu de diverses ciutats de la península Itàlica mitjançant d'una mà que sosté un regle clavat en la neu.

A simple vista observam que és un artifici visual —en totes les ciutats és la mateixa mà i, en realitat, estan fotografiades en el mateix lloc—, però l'acumulació visual d'aquestes imatges, en les quals s'han respectat els desperfectes del periòdic original, generen una poètica que al·ludeix directament a les cotes de profunditat de Bois du Cazier.