L’acte comptà amb els parlaments de Llorenç Femenias Sitges (president de l’Associació), Maria Magdalena Gelabert Miró (professora i escriptora), Manel Santana Morro (historiador i professor) i Gabriel Barceló Bauzà (professor de la UIB i autor de l’obra). L’acte s’inicià a les 20 hores i hi assistí un públic nombrós.

Llorenç Femenias donà la benvinguda, en el seu nom i de la Junta Directiva, als presents a l’acte, tot desitjant que fos del seu interès l’obra que s’anava a presentar. Prosseguí Maria Magdalena Gelabert, qui destacà la qualitat del treball presentat, l’estil de redacció, així com l’aposta decidida de l’autor a l’hora de difondre entre el gran públic el que fou la seva tesi doctoral, presentada l’any 2017. En resum, que el coneixement que es genera dins l’acadèmia no quedí allà, encabit en els cercles universitaris, sinó que aquest és important que es traslladi al gran públic amb un llenguatge planer i senzill com és el que es pot trobar a l’obra de Barceló. Destacà l’excel·lència de la cita final del llibre, que a continuació reproduïm: “Cal recuperar la memòria de les persones corrents, oblidades, en moltes ocasions, per la pròpia historiografia. Durant la postguerra, tot i el moment polític, hi hagué mestres que al seu dia a dia continuaren dignificant la seva professió. Estem davant uns professionals de la docència, molts d’ells desconeguts pel gran públic, que continuaren aplicant, tot i la situació política, algunes de les idees i pràctiques que podem lligar a l’avantguarda pedagògica del primer terç del segle xx.

Malgrat la Dictadura, els que sabien exercir la seva professió en base als postulats de la ciència pedagògica continuaren ennoblint una de les tasques, diria que més belles, que tenim a la nostra societat, la d’educador, en el sentit més ampli de la paraula”.

Manel Santana, per la seva part, posà l’accent sobre aquells punts, de l’obra de Gabriel Barceló, que més li han cridat l’atenció. Ressenyà que s’ha parlat molt de l’escola dels “anys de la fam” però que realment en sabíem ben poc del que passava a les aules de portes endins. A través d’aquest assaig, apuntava Santana, podem veure com els bons mestres (formats abans de la guerra civil), tot i el clima asfixiant i repressiu del moment, són autèntics supervivents d’una manera d’ensenyar, de fer i d’exercir la docència en base als principis de la ciència pedagògica. També ressaltà la qualitat que presenta a nivell metodològic l’assaig, tot seguint les passes del mètode històric, així com la importància d’aquest tipus d’estudis de cara a la configuració de la identitat professional del cos de mestres. Com deia Santana Morro, cal que els mestres d’avui dialoguin amb el seu passat i siguin conscients que són hereus d’una professió centenària, d’unes maneres de fer i d’exercir la professió, les quals venen determinades per una cultura pròpia: la cultura escolar.

Va cloure l’acte l’autor de l’obra premiada, Gabriel Barceló. En el seu parlament ressaltà que es tracta d’un treball que dona veu a una part del cos docent que exercí a Mallorca durant els anys de la postguerra. Als “silenciats per la pròpia història”. En definitiva, als mestres, persones corrents, que sabien exercir amb determinació la seva professió. Segons el professor de la UIB, s’ha parlat molt de l’escola franquista, com una escola obscura i repressiva, que ho era, no obstant això, en història, no tot és blanc o negre. Hi ha una escales grisos, uns brins de llum, en aquest cas a nivell pedagògic. Gabriel Barceló es preguntava per què als anys quaranta aquests mestres, els formats abans de 1936, ens continuen parlant de centres d’interès (ideats pel metge i psicopedagog belga Ovide Decroly), de revistes escolars en base a la impremta escolar ideada pel mestre francès Célestin Freinet, d’exercicis sensorials, d’excursions, de treballs manuals, de museus escolars, d’aprenentatge de la lectoescriptura en base al mètode Montessori, etcètera. La resposta és més simple del que a priori hom podria pensar. Són uns mestres que es formen a les Escoles Normals de Balears (masculina i femenina) dels anys vint i trenta del segle passat. Aquestes, no ho oblidem, estaven conformades per un claustre de professors i professores que s’havien format, en la seva gran majoria, a l’Escola d’Estudis Superiors del Magisteri de Madrid (1909-1932). Eren uns mestres de mestres que coneixien de primera mà l’avantguarda pedagògica del moment, molts d’ells havien viatjat arreu d’Europa gràcies a les beques concedides per la Junta para la Ampliación de Estudios (creada l’any 1907), un fet que els permeté observar algunes de les novetats pedagògiques del moment.

Per tant, als seus alumnes els ensenyaran a exercir la docència en base a aquelles estratègies d’ensenyança-aprenentatge de caire actiu i intuïtiu, pròpies de la tradició pedagògica europeista de principis del segle XX. Com a qualsevol professió, un ho fa, així com ho ha après durant el seu periple formatiu.

Els mestres, tot i adaptar-se a la cultura nacionalcatòlica que impregnarà la vida escolar, no seran l’excepció.

Ensenyaran com han après a fer-ho, respectant, i mai contradient, els continguts curriculars i l’ideari imposat per les autoritats. L’autor va cloure el seu parlament senyalant que una cosa són els mestres franquistes, que n’hi hagué, i molts, i una de diferent els mestres, els bons mestres, que exerciren dignament la seva professió, malgrat el franquisme.