Quan la publicitat institucional esdevé eina de censura

Aquest municipi ha comptat, des de fa anys, amb una xarxa de mitjans locals que han estat al costat de la ciutadania. Informant amb proximitat, donant veu a entitats i col·lectius, impulsant la cultura i oferint un espai per a la reflexió crítica. Durant la pandèmia, aquests mitjans van esdevenir imprescindibles. Mentre els canals oficials anaven tard o eren insuficients, els mitjans locals informaven amb rapidesa, empatia i rigor. Però ara, sembla que tot això no compta.

És legítim que un govern municipal revisi les seves estratègies de comunicació, faltaria més. El que no és acceptable és que es faci de manera selectiva, deixant fora precisament aquells mitjans que han estat més crítics o independents. Si es vol estalviar, que s’estalviï per igual. Si es vol millorar l’eficiència comunicativa, que es faci amb transparència. Però si el que es pretén és premiar el silenci i castigar la dissidència, llavors no parlam de gestió, sinó de censura encoberta.

La publicitat institucional no és un premi. És una eina per garantir que la informació d’interès públic arribi a la ciutadania a través dels canals més efectius i arrelats. I a Manacor, aquests canals són —en gran part— els mitjans locals que ara han estat oblidats.

La crítica política pot incomodar, sí. Però també és un termòmetre de salut democràtica. Quan els governs només volen sentir elogis, deixen de servir a la ciutadania per servir-se a ells mateixos. I això, més que una mala estratègia, és una mala manera de fer política.

Per tot això, cal fer-se una pregunta incòmoda però necessària:

Com pot un Ajuntament que es presenta com a defensor de la cultura, la transparència i la participació, deixar de banda els mitjans que més han contribuït a fer-ho realitat?

La resposta, malauradament, és cada vegada més evident. I no ens hauria de deixar indiferents.