La dignitat no hauria de viure sota una lona: una crida per la vergonya invisible a Manacor

A pocs metres de la vorera, a la Ronda de Felanitx, s’aixeca un petit racó improvisat amb una tenda de campanya, una ombrel·la per resguardar-se, alguns mobles recollits dels fems i sembla que hi ha també un cotxe abandonat potser per a resguardar-se en moments de pluja o fred entre els ullastres i un garrofer, gairebé ocults als ulls dels qui passen amb rapidesa amb cotxe o passegen per la vorera, hi viuen persones que no tenen un sostre digne.

El problema de l’habitatge és immens, i té causes múltiples: salaris insuficients, preus desorbitats, manca de recursos públics i, massa sovint, indiferència col·lectiva. Però la imatge que mostren aquests ullastres no és només la d’un problema: és una ferida oberta en el cor del nostre municipi.

És just que algú visqui així, a escassos vint metres de la vorera, a la intempèrie, sense intimitat ni futur? Amb rotunditat: no.

A més, és evident que alguns d’aquests casos poden estar relacionats amb problemes de salut mental que requereixen atenció i recursos específics. La societat no només ha de garantir un sostre, sinó també suport psicològic i serveis que ajudin aquestes persones a recuperar autonomia i dignitat.

Aquest no és un assumpte per girar-hi la cara ni per acostumar-nos-hi com si fos part del paisatge. És una obligació ciutadana exigir solucions reals, no només perquè no passi davant la nostra vista, sinó perquè no passi enlloc, ni aquí ni a cap altre municipi.

Les imatges són clares: la dignitat humana no hauria de ser un luxe, i menys encara en un poble que vol dir-se comunitat. Demanem responsabilitat a qui l’ha d’assumir i, com a veïns, diguem prou a la indiferència. No és només una qüestió d’habitatge; és una qüestió de dignitat, de justícia i de consciència col·lectiva.