Quaranta anys després: Transició o transacció?

Dia 20 de novembre recordarem el quarantè aniversari de la mort de Franco, un fet que va posar en funcionament els mecanismes successoris que la dictadura havia previst: coronació de Juan Carlos com a rei d'Espanya. Però la convulsió creixent provocà la dimissió d'Arias Navarro. I seguí el nomenament d'Adolfo Suárez, el referèndum a favor de la reforma política, la legalització dels partits (però no dels comunistes, ni dels republicans, ni de l'esquerra revolucionària i independentista). Transició o transacció? Procés modèlic, quan va comportar centenars de morts i milers de víctimes per violència política? L'historiador Pelai Pagès hi veu la reproducció de la vella consigna vuitcentista «És necessari que tot canviï perquè tot continuï igual» (El Guepard. Lampedusa).

És aquest context històric i polític que Vinader recorda en el documental i on explica que la transició va esser més aviat una transacció, perquè no hi va haver neteja dels aparells repressius de manera que el torturador d'ahir es va convertir en salvador del nou règim. És aquesta contradicció que va fer que el periodisme d'investigació se centràs en les clavegueres plenes de brutícia amb l'esperança, confessava Vinader a El Temps, d'arribar a constatar que es netejaven. Però el que ell va descobrir va esser que  no depuraven els botxins de la dictadura, sinó que els premiaven.

Una producció d'Antàrtida, Televisió de Catalunya i 13 Productions que han dirigit Àngel Leiro i Xavier Montanyà. És un treball que presenta la cara fosca i les contradiccions de la Transició espanyola a través de la revisió de les investigacions que va fer en aquella època el periodista Xavier Vinader, un professional que va dur fins al límit el seu compromís i va revelar qüestions molt incòmodes per a l'Estat i l'extrema dreta. Va demostrar la connexió entre la policia i els grups d'extrema dreta que atemptaven contra l'esquerra, en especial contra el moviment independentista al País Basc. Va mostrar les interioritats de la guerra bruta i va denunciar que l'Estat també matava. Per tot plegat va convertir-se en el primer exiliat i el primer periodista de la democràcia espanyola empresonat per motius polítics.

Xavier Vinader va néixer el 1947 i va morir el passat mes d'abril, als 68 anys, tot just dos mesos després que el programa Sense ficció de TV3 hagués emès el documental. El periodista va dedicar la seva carrera a lluitar per la llibertat d'expressió. Es va diplomar per l'Escola Oficial de Periodisme el 1973 i va començar la seva carrera als mitjans de la seva ciutat natal. Posteriorment va treballar com a corresponsal per a mitjans com La Vanguardia, Europa Press, El Correo Catalán, Tele Express, Mundo Diario i va cobrir esdeveniments com la caiguda de la dictadura a Portugal o la primera guerra de l'Afganistan. Més recentment havia col·laborat a Gaceta Universitaria, Mundo, Por favor, Arreu, Primera Plana, Interviú i El Temps. També va escriure diversos llibres. Va esser president internacional de l'ONG Reporters Sense Fronteres, des del 1978 era membre del consell directiu del grup Zeta i el 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi.